L’objectiu dels professionals que treballem en els diferents camps relacionats amb la salut, és el de mantenir el major nombre de persones sanes el major temps possible. Per aconseguir-ho es poden escollir diferents camins, reflexa de les diferents formes de comprensió de la realitat que ens envolta.
En el món que anomenem desenvolupat predomina el pensament antropocèntric basat en la utilització de la ciència com a instrument de poder: l’home és el centre de l’univers i tot el que l’envolta està a la seva disposició. Per tant, pot millorar i superar la pròpia Naturalesa en la producció d’aliments (biotecnologia alimentària), en els mecanismes de curació (utilització de substàncies o preparats de síntesi), i fins i tot pot allargar la vida amb l’enginyeria genètica.
La formació que rebem ens dóna a conèixer en detall la maquinària humana, la seva composició i les reaccions que hi tenen lloc, però no l’energia que la impulsa. Hem après a tractar malalties del fetge, del cor, dels pulmons …, però no a la persona. Hem memoritzat un receptari de fàrmacs, tots ells amb efectes secundaris, la majoria de les vegades per suprimir uns símptomes que no comprenem. No hem rebut formació sobre salut: la dietètica no ha estat present com a assignatura i exceptuant la discutible innocuïtat i efectivitat de totes les vacunes, tots els recursos preventius han estat plantejats com a diagnòstic precoç (revisions mèdiques, analítiques …) i no com a veritable prevenció .
Mentre se’ns transmet la idea que l’esperança de vida està augmentant, en les consultes veiem un increment de patologia crònica, característica d’adults, en l’etapa de la infància, definida fins ara fonamentalment per les malalties agudes pròpies de la gran energia d’un cos que creix. Colesterol elevat, hipertensió, obesitat, plaques d’ateroma a l’interior de les artèries, són cada vegada més freqüents en nens, igual que els infarts en joves de vint a trenta anys. Les persones amb problemes crònics i degeneratius van en augment i gairebé tots els tractaments que reben són simplement simptomàtics.
A més, la parcialització de l’ésser humà permet donar com a vàlid un tractament que ajuda a un òrgan però que agredeix, i fins i tot deteriora, un altre del mateix individu, fins al punt que la iatrogènia s’està convertint en una de les més rellevants causes de mortalitat.
Tot això fa molt frustrant l’activitat del professional que es veu impotent per combatre la malaltia, i que a més és conscient que a través de la medicalització de la societat col·labora amb l’augment de les malalties causades per la mateixa medicació.
UN ANTIC I RECUPERAT PENSAMENT
Davant d’aquesta situació, fruit de l’esmentat pensament majoritari que avui ens envaeix, emergeix amb força un pensament que procedeix d’altres cultures com les orientals i que ja estava present en els nostres ancestres mediterranis. Es tracta del reconeixement de l’ésser humà com a baula d’una cadena energètica, de l’acceptació de la persona formant part d’un tot. Des d’aquesta perspectiva la ciència no és un instrument de poder amb l’objectiu d’interferir en els diferents ecosistemes, sinó un instrument de coneixement de les diferents lleis i mecanismes que regulen la Natura amb la idea de sintonitzar o acoblar-se a ella. El nou objectiu és el de respectar i facilitar els cicles biològics en la producció dels aliments, en els mecanismes de curació, i en els mètodes per aconseguir una major longevitat. Cal conèixer el hàbits i costums de les persones que avui viuen sanes i centenàries en determinades regions del nostre planeta i aprendre d’elles, en lloc de malbaratar ingents quantitats de diners per aconseguir amb els nostres actuals hàbits de vida una patent “biogenètica” que ens s’aproximi a aquestes edats.
A una medicina anomenada moderna, amb un alt bagatge tecnològic en el diagnòstic i el tractament, efectiva en traumatismes i urgències, en determinades insuficiències hormonals, en infeccions greus, en el control i extirpació de tumors, i que roman a l’espera que la patologia es manifesti en el pacient per actuar amb el seu arsenal terapèutic, hem de superposar altres formes d’entendre la medicina que converteixen l’acte mèdic en una regulació dels sistemes d’equilibri del propi cos, amb el convenciment que el que cura no és la medicació sinó la pròpia força curativa de la persona, la que ens dóna la vida i ens la manté, i la que a més de tornar la salut prevé futures malalties. Es tracta de recuperar conceptes, alguns amb més de vint segles d’existència, totalment vigents per la seva senzillesa i aclaparadora lògica, amb gran projecció de futur, i per tant totalment moderns: “La naturalesa cura, el metge ajuda”, “La malaltia és un procés més que un estat, i la seva aparició no és un començament, sinó el final d’una desviació patològica de llarga durada “,” Els símptomes són l’esforç de l’organisme per restablir l’equilibri perdut “,” no existeixen les malalties locals. Ningú pot estar parcialment malalt “,” Primer no perjudicar “,” La salut i la malaltia són el resultat del nostre estil de vida “,” No hi pot haver salut en la persona sense salut en el seu entorn “.
Reincorporar aquests principis a l’exercici de la medicina és el canvi necessari de paradigma que pot afegir vida a les persones, retornant la seva autonomia i la responsabilitat sobre la seva pròpia salut, i que permet convertir la consulta mèdica, en lloc de en una trobada unidireccional en què el professional recepta i el pacient es medica, en un intercanvi d’inquietuds en què es donen eines i recursos per millorar la salut física i créixer com a individus.
Hem d’anar a la recerca de la salut en lloc d’esperar que arribi la malaltia per tractar-la. Sincerament crec que aquesta és la millor proposta per mantenir el major nombre de persones sanes el major temps possible, i donar així sentit a la nostra professió.
Pedro Ródenas (Metge Naturista)
